Park Güell, (Antoni Gaudí), Barcelona

Més que un parc és un símbol de Barcelona. El Park Güell, una de les obres més emblemàtiques d'Antoni Gaudí, és únic en el món perquè va ser concebut com un recinte monumental on l'entorn natural és inseparable dels elements arquitectònics.
La seva singularitat va ser reconeguda l'any 1969, quan va ser declarat monument històric-artístic d'interès nacional i, sobretot, el 1984, en ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Va ser inaugurat com a parc públic el 1922, però va ser concebut per Gaudí com una ciutat jardí per encàrrec de l'aristòcrata Eusebi Güell, que l'any 1895 va comprar una extensa finca rural situada al turó del Carmel amb la intenció de construir-hi una ciutat jardí com les que havia conegut a Anglaterra. El projecte de Gaudí consistia bàsicament en l'edificació d'habitatges unifamiliars i havia d'incloure-hi uns espais d'ús públic, com una gran plaça coberta -que seria el mercat-, una plaça teatre a l'aire lliure, una capella, un pavelló de consergeria, un pavelló de serveis -amb recepció i telèfon públic- i altres serveis comuns. S'eliminava expressament la ubicació de fàbriques, clíniques, tallers o indústries perquè desvirtuarien els principis de retorn a la natura del projecte.
El projecte no va tenir èxit i es va interrompre l'any 1914, quan ja estaven construïdes algunes de les dependències col•lectives. El 1922, sis anys després de la mort d'Eusebi Güell, l'Ajuntament de Barcelona va comprar la finca per convertir-la en parc públic.
Encara que la natura sembla quedar en segon pla, el cert és que l'arquitecte la va tenir molt en compte per assolir una perfecta simbiosi entre la pedra i el verd. La perspectiva del viaducte, coronat de palmeres i revestit d'arbustos i plantes entapissants, plasma bé la complicitat entre natura i arquitectura. Gaudí va preservar la vegetació espontània del lloc, que avui constitueix una extensió forestal on abunden garrofers, roures, pins i alzines, envoltats d'un sotabosc espès.
Font PJIM

Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, Barcelona

El Reial monestir de Santa Maria de Pedralbes és un convent de l'orde de les clarisses situat al barri de Pedralbes de Barcelona. Els seus edificis formen un notable conjunt monumental d'estil gòtic.
El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei. El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles.
La reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La pròpia Elisenda va fer construir un palau annex al que es va traslladar al morir el seu marit, el 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins el moment de la seva mort el 1364. Malgrat que la pròpia reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior.
Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.
A la cantonada entre el la baixada del Monestir i la plaça del Monestir hi ha l'edifici conegut com el Conventet, que actualment queda fora del recinte del monestir però que fins a la desamortització n'havia format part.Va ser construït el 1329 per allotjar la comunitat de frares menors. És un edifici senzill amb un petit claustre, i l'arquitecte Enric Sagnier el va reformar el 1919 incorporant-hi elements romànics procedents de la desapareguda església de Santa Maria de Besalú, molt visibles a l'exterior. És de propietat privada, pertanyent, de fa ja molts anys, a la família Gòdia.
Les altres cases de la baixada del monestir, davant del conventet, entre l'entrada i la porta inferior de la muralla havien estat la fleca, la carnisseria i d'altres dependències, i posteriorment han seguit pertanyent al monestir dedicades a d'altres usos.
Font Viquipèdia

Presència de Frank Gehry a Barcelona

Escultura d'acer inoxidable daurat, en forma de peix, situada al peu de l'hotel Arts, al port olímpic, mirant al mar.

El peix, popularment conegut amb el nom de "La Dorada", té unes dimensions de 35 x 54 m. L'obra fou dissenyada 1989 per l'arquitecte i escultor Frank Gehry (Toronto 1929) , i col.locada a la Vila Olímpica el 1992.Té el mèrit de ser la primera obra de l'artista a Barcelona. L'obra es troba al mateix cor del port olímpic, als peus de la torre de l'Hotel de les Arts de Barcelona, sobre l'espai destinat a les edificacions i ajardinaments de la zona comercial que conforma el conjunt.

L'escultura té diferents lectures segons la distància en què es situï l'observador: des de la llunyania, s'aprecia el perfil d'un peix, mentre que des de l'entorn més proper ofereix una visió més abstracta i no figurativa. La influència dels Oldenburg i l'acumulació de significacions van portar a Gehry cap l'elecció del tema del peix com una reflexió d'un element que ja havia reflexat en altres projectes arquitectònics, i en el cas de Barcelona, va lligada amb la seva vocació marinera, juntament amb el sol, el clima i la llum mediterrànea. El peix sense cap ni cua mig abstracte i ideal, destaca pel color daurat, que guanya matissos segons la intensitat i inclinació dels rajos solars. Altres escultures peixos de Frank Gehry es poden trobar en ciutats importants com la del restaurant de Kobe, al Japó.

Empordà Golf, Gualta, Baix Empordà, Girona

El camp de l'Empordà Golf consta de 36 forats en joc distribuïts en 2 recorreguts de 18 forats: Links i Forest. Va ser dissenyat per Robert Von Hagge qui ha aconseguit integrar una zona tipus links amb grans llacs, dunes i extensos bunkers, amb un paisatge mediterrani entre una densa i cuidada pineda i fairways de gran amplitud, per la qual cosa va comptar amb la col laboració desinteressada de l'excepcional bellesa de l'enclavament paisatgístic on està situat: el Baix Empordà, al cor de la Costa Brava.

Amb la inauguració dels darrers 9 forats el camp compta amb 2 recorreguts de 18 forats: un primer recorregut transcorrerà entre dunes i llacs, a l'estil dels millors camps escocesos al qual el denominem LINKS, i un segon recorregut que serpentegen entre pins i llacs , d'estil més mediterrani anomenat FOREST.