El 1867, Thomas Hanbury, un anglès que havia fet fortuna a l'Índia, estava a la recerca d'una residència lluny dels plujosos hiverns britànics. Després d'haver recorregut el sud de França i la costa ligur, descobreix el cap de Mortola i decideix instal•lar-se a aquest lloc. La localització és totalment excepcional: un declivi de 18 hectàrees cobert amb oliveres, amb cítrics i amb vinyes que arriba fins al Mediterrani, creuat per la verdum Augusta que connectava les Gàl.lies amb la Itàlia romana. Sobre l'extensa propietat s'eleva també una residència construïda al segle XVI.
Abans de fer l'adquisició de la finca, Thomas Hanbury decideix, segons els consells del seu germà Daniel, un farmacèutic i botànic apassionat, que la seva propietat acollirà un jardí de plantes exòtiques.
La tasca va ser immensa ja que els arbres i les plantes del lloc van patir d'una falta de manteniment i condicions meteorològiques inusuals (gelades). Els treballs comencen el 1868 sota la direcció de Daniel i gràcies a l'ajuda del jardiner Ludovic Winter, el jardí es va anar configurant.
El 1875, Daniel va morir i Ludovic Winter deixa la finca per a consagrar al seu propi viver, comprometent el futur del jardí. Tanmateix, Thomas Hanbury decideix seguir el treball del seu germà. Així doncs, amb la participació d'experts alemanys com Gustav Cronemayer, Kurt Dinter i Alwin Pastor, el jardí gairebé arriba a la perfecció.
Redactat el 1883, el primer Index Seminum proposa les llavors de 600 espècies de plantes. El primer catàleg de les plantes cultivades al Hortus Mortolensis, publicat el 1889 comptabilitza 3.500 espècies mentre que el tercer, publicat el 1912 comptava amb 5800.
Mausoleu dels Hanbury
Thomas Hanbury va morir el 1907 i és el seu fill Cecil qui hereta la propietat. Poc després, esclata la Primera Guerra Mundial i s'oblida el jardí. Tanmateix, el 1918, l'esposa de Cecil, Lady Dorothy, reprèn novament l'àmbit. Demostrant una gran iniciativa personal, crea un jardí mediterrani, a les terrasses d'hivern i obre al públic una part del parc.
Durant la Segona Guerra Mundial, el jardí és devastat pels bombardejos, el pas de les tropes i el vandalisme. No tenint ja els mitjans financers de mantenir l'àmbit, Lady Dorothy el ven a l'Estat italià el 1960 assegurant-se la seva inalienabilitat.
Al final de la dècada de 1960, el "Institut Internacional d'Estudis Ligure" al qual es va confiar la gestió del jardí, emprèn importants treballs de restauració. Però a falta de crèdits suficients, l'Institut abandona i el 1983, el jardí passa sota el control de la Universitat de Gènova. En l'actualitat, la Universitat segueix l'adaptació del jardí així com el treball de cens botànic. Es va publicar per altra banda un nou catàleg en 1996, que comptava 7.000 espècies de plantes.
Sobre les 18 hectàrees amb què compta el jardí, nou estan ocupats per espècies mediterrànies i les nou restants per espècies exòtiques. Així es pot admirar un petit bosc australià, un jardí mexicà, una gran varietat de suculentes originàries dels diferents deserts del globus i una bonica col•lecció de cycadaceés de l'Extrem Orient.
És de tenir en compte que les cendres de Thomas Hanbury, de la seva esposa i de Lady Dorothy descansen en un mausoleu d'estil morisc construït al mig del jardí.
-01.jpeg)
.jpg)
+18.20.50.png)
