*Jardins-Parcs-Paisatges-Muntanyes-Ciutats*

Ipomoea sp.

La Ipomoea pertany a la família de les Convolvulàcies. Procedeix principalment d'Amèrica del Nord en especial de la zona de Mèxic i d'Amèrica Central. S'ha naturalitzat a tots els països tropicals. Ha estat introduïda a Europa com a ornamental.

Planta herbàcia perenne, encara que conreada com a anual, grimpadora fins als 4 metres d'altura, de creixement ràpid, amb tiges gràcils, fines, volubles, ramoses en la seva part superior, semillenyoses en la base. Posseeix fulls ovals (amb dos lòbuls) o cordiformes, de 7-16 cm de llarg, alternes, verdes. Totes les parts contenen un làtex blanc enganxós. Pedicels glabres o amb fina pilositat.

Flors grans de 4-6 cm d'ample, vistoses, infundibiliformes, de simetria radial, en forma de "campaneta", en carrassos pedunculats que parteixen de les axil·les dels fulls, d'1-4 elements; corol·la inicialment de color blanc durant la prefloració -que és concoca- després blaus o porpres amb la part estreta de color blanc, amb marges escariosos (d'aparença membranosa o seca). 5 sèpals lliures persistents, amb àpexs aguts o acuminats. Un estil més llarg que els estams, acabat en 2 estigmes globosos. Ovari súpero. 5 estams soldats a la corol·la, no sobresurten.

Fruit en càpsula dehiscent, amb 4 valves per alliberar les seves 4 llavors. Aquestes són ovalades, amb dues cares planes i una de convexa, de color negre.

Venècia, Itàlia

VENÈCIA I EL FENÒMEN DE L'ACQUA ALTA
L’acqua alta és un fenòmen que es dona entre la tardor i la primavera a la zona septentrional del Mar Adriàtic quan el nivell de l’aigua supera en 90 mm el nivell de la marea normal. Normalment inunda les zones mes baixes de la ciutat, tot i que hi ha hagut marees mes fortes com les del mes de desembre del 2008 que la marea va superar els 1,56 metres i les aigües van negar places i carrers, empeses pel vent de xaloc, que bufa del sud-est, la marea no havia pujat tant des del 1986, quan va arribar als 1,58 metres. Durant unes quantes hores l’aigua va cobrir una bona part de la ciutat i va escolar-se per cases i botigues.

La marea no va atènyer per poc el llindar dels 1,60 metres, que és quan Venècia es nega tota. El va ultrapassar, per última vegada, el 1979. Ara, la pitjor inundació dels temps moderns va ser l’any 1966, amb una marea d'1,94 metres. Els estralls causats aleshores van fer veure al món la fragilitat d'una ciutat que es dreça al bell mig d'una llacuna, sobre un arxipèlag d'un centenar llarg d'illes i a dos quilòmetres de la mar oberta. El problema però, és doble, ja que Venècia s’està enfonsant i perd distància respecte el nivell del mar.

Aquest últim segle Venècia ha perdut més de 23 centímetres respecte del nivell del mar, i per tant les inundacions han augmentat. La pèrdua la causen dos factors diferents: la pujada del nivell de la mar, lligada al canvi climàtic; i l’enfonsament gradual del sòl, fenomen conegut per subsidència i causat sobretot per l’extracció indiscriminada d’aigües subterrànies destinades a la indústria local i a la creixent demanda provocada per l’augment del turisme. La sobreexplotació d’aquestes aigües va fer que el nivell freàtic baixés i que la terra s’enfonsi. Aquesta extracció no es va aturar fins els anys 70.

Tardor

Dia de mercat

Abelles buscant pol·len

Servei de bugaderia en flor

Temps de verema

Nertera granadensis (Syn. N. depressa) Rubiaceae

Ricinus communis

El ricí és un arbust sovint conreat com a anual, i monoic, és a dir, presenta estructures de tots dos sexes sobre el mateix individu (però en flors separades). Les masculines es troben a la meitat inferior de la tija, i les femenines a la meitat superior.
La mida del ricí varia segons el clima: quan aquest és temperat, com en zones d'Andalusia, té una alçada d'entre 2,5 i 3 metres, mentre que si el clima és tropical o subtropical, li és més favorable i pot arribar als 12 metres. Les gelades li són fatals, de forma que l'arbust no sobreviu a elles en comarques fredes i zones d'interior del nostre pais.
Té una arrel principal i diferents arrels secundàries prop de la superfície, és a dir, és axonomorfa.
Presenta una tija de dos o tres metres d'altura, ramificada i de color vermellós i les seves estípules estan unides en una làmina membranosa.
Les fulles són molt grans, d'entre 10 i 35 cm de diàmetre, tot i que podent arribar als 60 cm. La forma d'aquestes és esparsa, amb nervadura palmada, tenen entre 7 i 11 lòbuls i el marge dentat. Es tracta de fulles compostes, alternes, amb coloració verd, vermell o púrpura i nombroses cèl·lula glandulars a l'epidermis de l'anvers. Tenen un pecíol amb color vermellós i algunes glàndules apicals.
Les flors estan agrupades en inflorescències denses, que són panícules terminals grans amb una longitud d'entre 15 i 50 cm. Aquest arbust té dos tipus de flors: les masculines, (que neixen a la part inferior), fan entre 15 i 30 cm de diàmetre, amb un calze de cinc peces i un pedicel de fins a 12 mm, els tèpals són ovalats i vermellosos, mentre que en les femenines són linerlanceolats. L’androceu, que té un diàmetre de entre 1,5 i 3 cm, es troba a la part inferior de la flor, amb un calze format per cinc peces lanceolades i molts estams soldats de color verd groguenc, amb forma de columna, ramificada. D'altra banda, el gineceu presenta tres estils i es troba a la part superior de la panícula, amb ovari súper, format per tres fulles carpel·lars i amb tres branques bifurcades on es troben les papil·les encarregades de captar el pol·len.
El fruit, que surt de les flors femenines i per tant, se situa a les parts més superiors, és una càpsula esquizocàrpica, gairebé sempre envoltat per abundants espines. Aquesta càpsula presenta una prominència carnosa de color groguenc a l'extrem superior, anomenat carúncula. El fruit té tres cavitats (tricoca), cadascuna amb una llavor gran, de superfície llisa i brillant que conté una toxina anomenada ricina. Es de color vermellós, amb llavors el·lipsoides de color marró i blanc, i la seva llargària és d'entre 1 i 2,5 cm. Quan madura, la càpsula s'obre i allibera les llavors.