Park Güell, (Antoni Gaudí), Barcelona

Més que un parc és un símbol de Barcelona. El Park Güell, una de les obres més emblemàtiques d'Antoni Gaudí, és únic en el món perquè va ser concebut com un recinte monumental on l'entorn natural és inseparable dels elements arquitectònics.
La seva singularitat va ser reconeguda l'any 1969, quan va ser declarat monument històric-artístic d'interès nacional i, sobretot, el 1984, en ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Va ser inaugurat com a parc públic el 1922, però va ser concebut per Gaudí com una ciutat jardí per encàrrec de l'aristòcrata Eusebi Güell, que l'any 1895 va comprar una extensa finca rural situada al turó del Carmel amb la intenció de construir-hi una ciutat jardí com les que havia conegut a Anglaterra. El projecte de Gaudí consistia bàsicament en l'edificació d'habitatges unifamiliars i havia d'incloure-hi uns espais d'ús públic, com una gran plaça coberta -que seria el mercat-, una plaça teatre a l'aire lliure, una capella, un pavelló de consergeria, un pavelló de serveis -amb recepció i telèfon públic- i altres serveis comuns. S'eliminava expressament la ubicació de fàbriques, clíniques, tallers o indústries perquè desvirtuarien els principis de retorn a la natura del projecte.
El projecte no va tenir èxit i es va interrompre l'any 1914, quan ja estaven construïdes algunes de les dependències col•lectives. El 1922, sis anys després de la mort d'Eusebi Güell, l'Ajuntament de Barcelona va comprar la finca per convertir-la en parc públic.
Encara que la natura sembla quedar en segon pla, el cert és que l'arquitecte la va tenir molt en compte per assolir una perfecta simbiosi entre la pedra i el verd. La perspectiva del viaducte, coronat de palmeres i revestit d'arbustos i plantes entapissants, plasma bé la complicitat entre natura i arquitectura. Gaudí va preservar la vegetació espontània del lloc, que avui constitueix una extensió forestal on abunden garrofers, roures, pins i alzines, envoltats d'un sotabosc espès.
Font PJIM