*Jardins-Parcs-Paisatges-Muntanyes-Ciutats*

Hibiscus rosa-sinensis

Tenim que la rosa és la flor per excel•lència de les zones de clima temperat, i podríem dir que l’Hibiscus rosa-sinensis ho és en aquells de climes subtropicals i tropicals, i en totes les zones on tenen els climes més benignes, des de el nivell del mar fins a 500 metres. L’espècie més coneguda és, sens dubte, l’ Hibiscus rosa-sinensis, popularment "Rosa de Xina", però existeixen algunes altres espècies, menys conreades i una mica menys conegudes però potser, no menys interessants . El gènere Hibiscus pertany a la família Malvaceae, i està format per plantes herbàcies, anuals o perennes, arbustos, subarbustos i arbres, amb les fulles senceres o a vegades lobulades o partides. Les seves flors són axil•lars, generalment solitàries, encara que a vegades es disposen en penjolls, corimbes o panícules. Tenen un epicálze amb 4-20 segments, separats o units al calze, que és generalment acampanat, amb 5 lòbuls. La corol•la té 5 pètals molt més grans que el calze. Els estams estan units formant una columna estaminal que en ocasions pot sobresortir notablement a la corol•la. El fruit és capsular. Comprèn al voltant de 200 espècies de zones tropicals i càlides. A més del seu interès en jardineria, d’algunes espècies tropicals s'obtenen fruits comestibles, fibres, i substàncies medicinals .Des de la introducció de l‘Hibiscus a Europa en el segle XVIII, han estat obtinguts molts híbrids, principalment a Hawaii i Florida, és poden xifrar en diversos centenars els cultivars actuals, la majoria d'ells desconeguts en el nostre país, però mica a mica és van introduint nous cultivars amb flors de colors diferents, com és pot apreciar a les fotografies adjuntes. Les dues espècies més hibridades són Hibiscus rosa-sinensis, molt utilitzada en climes tropicals i subtropicals, i Hibiscus syriacus en climes més freds.

Museu d'Art Contemporani de Barcelona

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona, conegut també per les seves sigles MACBA, està dedicat bàsicament a l'exposició d'obres realitzades durant la segona meitat del segle XX. Es troba en el barri d'El Raval a la ciutat de Barcelona, molt a prop del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
La construcció de la que seria la seu del museu es va encarregar a l'arquitecte estatunidenc Richard Meier. L'edifici projectat per Meier pretén unir l'art contemporani exposat a l'interior amb les formes històriques dels edificis de la zona. L'entrada al MACBA dóna accés a un vestíbul de forma cilíndrica des del qual s'accedeix, per mitjà d'unes rampes, a les diferents galeries en què es realitzen les exposicions. La utilització del color blanc, complementada per l'ús de claraboies de vidre i de materials reflectants, fa que l'edifici disposi d'una especial lluminositat.

Cotlliure, Llenguadoc-Rosselló, França

Cotlliure és una vila i municipi del Rosselló a la Catalunya Nord que administrativament pertany al departament francès de Pirineus Orientals i a la regió de Llenguadoc-Rosselló.

Cotlliure és una vila turística situada a la Costa Vermella, limita amb les comunes d'Argelers, Banyuls de la Marenda i Portvendres.

Antic poble de pescadors i vinyataires, conegut per les seves anxoves, Cotlliure ha estat també motiu d'inspiració per pintors com Matisse, Derain, Chagall, Gris, Braque, Picasso, Dufy i Dalí , entre d'altres, que han retratat el seu castell, els seus carrerons o el pintoresc campanar de la seva església arran de mar. En el seu cementiri hi ha les tombes d'Antonio Machado i del novel·lista Patrick O'Brian, que hi residí entre 1949 i 2000.

Durant la Guerra dels Segadors, el 1642, Cotlliure i el seu castell pateixen un setge intens. Les tropes del rei francès dominen els puigs i llur flota bloqueja el port. Arran de l'assalt de la ciutat i del castell per les tropes de Lluís XIII de França (que constaven de 10.000 homes entre els quals Turenne, d'Artagnan i llurs mosqueters), les tropes espanyoles, privades d'aigua per la destrucció del pou, s'han de rendir.
Font Viquipèdia

Finestres florides

Ipomoea sp.

La Ipomoea pertany a la família de les Convolvulàcies. Procedeix principalment d'Amèrica del Nord en especial de la zona de Mèxic i d'Amèrica Central. S'ha naturalitzat a tots els països tropicals. Ha estat introduïda a Europa com a ornamental.

Planta herbàcia perenne, encara que conreada com a anual, grimpadora fins als 4 metres d'altura, de creixement ràpid, amb tiges gràcils, fines, volubles, ramoses en la seva part superior, semillenyoses en la base. Posseeix fulls ovals (amb dos lòbuls) o cordiformes, de 7-16 cm de llarg, alternes, verdes. Totes les parts contenen un làtex blanc enganxós. Pedicels glabres o amb fina pilositat.

Flors grans de 4-6 cm d'ample, vistoses, infundibiliformes, de simetria radial, en forma de "campaneta", en carrassos pedunculats que parteixen de les axil·les dels fulls, d'1-4 elements; corol·la inicialment de color blanc durant la prefloració -que és concoca- després blaus o porpres amb la part estreta de color blanc, amb marges escariosos (d'aparença membranosa o seca). 5 sèpals lliures persistents, amb àpexs aguts o acuminats. Un estil més llarg que els estams, acabat en 2 estigmes globosos. Ovari súpero. 5 estams soldats a la corol·la, no sobresurten.

Fruit en càpsula dehiscent, amb 4 valves per alliberar les seves 4 llavors. Aquestes són ovalades, amb dues cares planes i una de convexa, de color negre.

Venècia, Itàlia

VENÈCIA I EL FENÒMEN DE L'ACQUA ALTA
L’acqua alta és un fenòmen que es dona entre la tardor i la primavera a la zona septentrional del Mar Adriàtic quan el nivell de l’aigua supera en 90 mm el nivell de la marea normal. Normalment inunda les zones mes baixes de la ciutat, tot i que hi ha hagut marees mes fortes com les del mes de desembre del 2008 que la marea va superar els 1,56 metres i les aigües van negar places i carrers, empeses pel vent de xaloc, que bufa del sud-est, la marea no havia pujat tant des del 1986, quan va arribar als 1,58 metres. Durant unes quantes hores l’aigua va cobrir una bona part de la ciutat i va escolar-se per cases i botigues.

La marea no va atènyer per poc el llindar dels 1,60 metres, que és quan Venècia es nega tota. El va ultrapassar, per última vegada, el 1979. Ara, la pitjor inundació dels temps moderns va ser l’any 1966, amb una marea d'1,94 metres. Els estralls causats aleshores van fer veure al món la fragilitat d'una ciutat que es dreça al bell mig d'una llacuna, sobre un arxipèlag d'un centenar llarg d'illes i a dos quilòmetres de la mar oberta. El problema però, és doble, ja que Venècia s’està enfonsant i perd distància respecte el nivell del mar.

Aquest últim segle Venècia ha perdut més de 23 centímetres respecte del nivell del mar, i per tant les inundacions han augmentat. La pèrdua la causen dos factors diferents: la pujada del nivell de la mar, lligada al canvi climàtic; i l’enfonsament gradual del sòl, fenomen conegut per subsidència i causat sobretot per l’extracció indiscriminada d’aigües subterrànies destinades a la indústria local i a la creixent demanda provocada per l’augment del turisme. La sobreexplotació d’aquestes aigües va fer que el nivell freàtic baixés i que la terra s’enfonsi. Aquesta extracció no es va aturar fins els anys 70.