El Pavelló Mies Van der Rohe, Barcelona

El Pavelló Mies Van der Rohe, situat al peu de la Muntanya de Montjuïc és el paradigma que allò innovador supera la seva pròpia època. Construït com un habitacle efímer per albergar la representació alemanya de L’exposició Internacional de Barcelona el 1929 va ser desmuntat l’any següent per no trobar comprador. Amb la seva reconstrucció entre el 1883 i el 1986, el pavelló ha sobreviscut a si mateix. A la reflexió de Mies Van der Rohe que “Menys és més”, després de visitar l’espai, podríem afegir que “Res està de més quan tot hi és”.
L'espai creat originalment per Van der Rohe va ser reconstruït pels arquitectes Cristian Cirici, Fernando Ramos i Ignasi de Solà-Morales, segons els plànols de l'edifici que posseïa el MOMA de Nova York. Es tracta d'un edifici de gran transcendència per a l'arquitectura moderna. El pavelló va ser construït sobre un basament que dibuixa un plànol horitzontal. A partir d'aquí, les línies dels murs tracen perpendiculars a l'horitzontalitat del sòl, en ocasions constituït per una petita pantalla d'aigua que afavoreix el reflex de la llum, afer bàsic en un edifici on interior i exterior tenen un gran espai fronterer de trobada. El joc lluminós s'incrementa amb l'ús de pedra natural, un mur d’ònix, el marbre verd, l'acer inoxidable i els diferents tipus de vidre. En un dels dos estanys la sobrietat de les línies es trunca amb les sinuoses formes femenines de l'estàtua esculpida per Georg Kolbe. A l'interior, l'arquitecte alemany va tornar a sintetitzar amb grandiositat. Va crear la cadira Barcelona, que durant anys va ser la marca que va internacionalitzar el nom de la ciutat. La cadira Barcelona va ser una cabriola més en la creativitat i innovació de Van der Rohe que, el 1927, va dissenyar la seva primera cadira en suspensió per dotar un conjunt d'habitatges, la qual cosa va contribuir a l'èxit de les cadires de tub d'acer. Quan aquestes semblaven haver-ho dit tot, i que el mercat estava saturat, va crear la cadira Barcelona, en la qual va utilitzar perfil pla d'acer.

Jardins del Teatre Grec, Parc de Montjuïc, Barcelona

Jardins del Teatre Grec és el nom que avui es dóna al Roserar Amargós, i formen part del conjunt de jardins que es van construir a la muntanya de Montjuïc amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
Aquest jardí és el segon roserar públic que es va crear a Barcelona -el primer va ser el de la Colla de l'Arròs, als Jardins Laribal- i se li va donar el nom d'Amargós en honor al primer arquitecte que va ordenar la muntanya de Montjuïc.
Els jardins van ser dissenyats per l'enginyer francès Jean-Claude-Nicolas Forestier, igual que molts altres espais enjardinats de la muntanya. Els treballs de Forestier es van iniciar amb la transformació en parc públic de l'antiga finca Laribal, enllaçant-la amb el sector de la Font del Gat i la zona de la Colla de l'Arròs, formant un espai unitari.
La missió principal del Roserar Amargós era connectar la gran plaça del Solstici -inicialment pertanyent al Jardí Laribal i actualment espai on hi ha la Fundació Miró- amb la part baixa del passeig de Santa Madrona i amb els palaus de l'Exposició Internacional de 1929 situats en aquella zona, salvant 44 metres de desnivell.
En aquests jardins hi ha tres arbres que formen part del Catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. A la dreta de l'accés a la gran terrassa que dóna pas a l'amfiteatre hi ha un enorme pi pinyer (Pinus pinea) centenari, i a l'esquerra de l'amfiteatre, a sota del restaurant, hi ha un exemplar de Lagunaria patersonii, espècie popularment coneguda com a "pica-pica" pel borrissol urticant de les seves llavors. Al camí que comunica els Jardins del Teatre Grec amb els Jardins Laribal hi ha un gran exemplar d'arbre del coral (Erythrina lysistemon).
IMPJ